Aquí podeu trobar la llegenda
Algú dirà que els Dracs mai no van existir, que són éssers fantàstics com ara els unicorns o els centaures. Feu-me cas, no us esforceu a rebatre'ls, de vegades cal ser indulgent amb les persones grans. La veritat és que els dracs sí que van existir; i a casa nostra n'hi vivien a dotzenes. On més hi havia de tota Catalunya, us ho podeu imaginar, era a la Garrotxa.
I per què? -us deveu preguntar- Doncs perquè tots els dracs, tots, vivien a l'interior dels volcans. Hi ha molts volcans arreu del Principat i on més en podem trobar és a la Zona Volcànica de la Garrotxa, on podem comptar una quarantena. Mmm... A veure si en podem dir uns quants: el Croscat, el Pujalós, el Montsacopa, el Bisaroques, la Garrinada, el Montolivet i... i... l'últim no em ve a la memòria! Potser si us explico la història... Sí, comencem!
Fa molts i molts anys, quan els volcans de la Garrotxa encara treien fum per la xemeneia, la gent de la zona vivia en petites masies. De fet, el fum era el vapor que els dracs treien pels narius i les masies no eren tan petites. Tothom tenia vaques o ovelles, o totes dues coses, i algunes extensions de terra per cultivar verdures i hortalisses.
Durant diverses generacions, dracs i humans havien viscut en pau i harmonia. Es respectaven mútuament, que no és poc, i no es ficaven allà on no els demanaven. Les persones es dedicaven a l'agricultura i a la ramaderia; gràcies a això, van forjar una de les comarques més pròsperes. Els dracs, la majoria, distaven molt del comportament agressiu que ens mostren les pel·lícules o novel·les actuals. De fet, els dracs eren herbívors i només s'enfrontaven als altres animals o a les persones si veien amenaçat el seu cau; és a dir, el seu volcà. Però igual que hi ha bones persones i males persones, també hi havia bons dracs i mals dracs. No hi ha bé sense mal.
En una època de grans tempestes i gelades, un dels dracs va decidir fer la guitza a les persones. Aquells temporals eren molt complicats pels ramaders. Els forts vents feien que algun cap s'extraviés per la muntanya i les gelades mataven alguns animals que no arribaven al tancat abans d'esgotar les seves forces. El drac aprofitava els temporals per fer encara més estralls. Ens estalviarem de dir què feia, però no us imagineu res de bo.
Sigui com sigui, va arribar un dia que les persones es va afartar d'aquelles malifetes i van decidir posar-hi remei. Congregats a una placeta, van votar quines series les mesures que podrien adoptar. I quan es proposen solucions, sempre n'hi ha tantes com veus parlen. I com sempre, tothom té part de la raó. Aquell dia, se'n van proposar tantes, que no acabaríem mai de dir-les totes. Però la que va acabar guanyar era una que no a tothom li feia el pes. Es va decidir de caçar al drac i ajusticiar-lo davant enmig de la zona volcànica per tal que tots els dracs ho veiessin. I quan les persones parlen d'ajusticiar, sol fer-se de tot menys justícia.
Així doncs, la gent va marxar a les seves cases amb la sensació que no havien solucionat res, sinó que només havien ajornat el problema. Un grup d'homes i dones va organitzar-se per caçar el drac i van esperar pacientment fins a la propera tempesta. I la propera tempesta no trigà gaire en arribar...
El drac va sortir del seu volcà amb les primeres gotes de pluja. Sobrevolà la zona entre llamps i trons pensant quina una podria fer aquell dia, però no s'adonà que algú el seguia. Un altre drac el guaitava des de feia una estona, amagant-se entre els grisos núvols per a evitar ser vist. I no us penseu que tramava res dolent! Aquest drac volia evitar que el seu company continués fent la guitza a les persones i per això el seguia.
Poc s'esperava que passaria allò. Quan intentà evitar que l'altre drac fes alguna de les seves dolenteries, els humans van capturar-lo a ell amb unes xarxes gegantines. El seu company va fugir amb un fort espetec de les seves ales membranoses i el va abandonar a la seva sort. Les persones se'l miraven amb una expressió que barrejava la satisfacció i la ràbia. S'havia ficat en un bon embolic per intentar fer les coses bé. Però això, els humans no ho sabien; i creien que qui tenien al seu davant era el drac que tant els havia fet patir aquells mesos.
Aquell mateix dia van fer repicar les campanes de la vila i tothom assistí a la plaça central. El drac fou sotmès a un judici popular i condemnat a morir dins del seu volcà. Sepultarien la boca del seu cràter i vigilarien que no pogués sortir de cap de les maneres. No van perdre ni un sol segon. Tot el poble es va mobilitzar per anar a buscar pics i pales, cordes, carros i bèsties de tir que arrosseguessin les pedres muntanya amunt. Tot el poble menys una nena que es mirava el drac amb la innocència de la infància. La nena va veure els ulls vidriosos del drac i, en aquell moment, va saber que aquell no era el drac que els havia fet passar tantes males estones. Va mirar de convèncer els adults, però ni tan sols els seus pares la van creure.
El drac avançava lentament amb dues sogues lligades al coll. Deu persones tiraven de cada corda i una vintena més l'envoltava amb les seves falç i dalles. Poc sabien que el drac podria haver escapat amb un sol batec d'ales o el seu alè de foc; tenien la sort que el drac era bo i no els desitjava cap mal. Ni tan sols ara que el volien sepultar al seu cau.
Abans que es pongué el sol, ja l'havien deslligat dins el volcà i havien sepultat completament tota la xemeneia. El drac havia quedat enterrat per sempre més i morira de gana o de tristesa abans que ningú el trobés a faltar.
El magma fluïa per un rierol intern i il·luminava tènuement l'interior del cau. El drac pensava en no-res quan va sentir un soroll al seu darrere. Pensant que era un roc que queia, va volar uns metres més enllà i es va girar. Davant dels seus ulls no hi havia ni un roc ni una pedra, hi havia la mateixa nena que havia vist a la plaça just després de ser condemnat.
-Es pot saber què fas aquí dins, petita humana? -Preguntà el drac.
-No volia que estiguessis sol. Sé que tu no has fet res dolent. -Digué la nena.
-I com estàs tan segura?
-Ho he vist en els teus ulls. I els ulls no enganyen. -El drac s'atansà a ella amb molta cura de no espantar-la.
-Tant de bo els teus amics pensessin igual que tu.
-Ara ja no importa, no estaràs mai sol.
-Però tu no pots quedar-te aquí tancada. Ets molt petita, passaràs gana i sed. Aquí només hi ha pedres i foc.
-No m'importa. -Però una remor dins seu començava a dir-li que havia comès un greu error deixant que la sepultessin a ella també.
La nit era freda fora el volcà, però el magma escalfava prou el cau. La nena dormia des de feia hores, però de tant en tant gemegava i plorava en somnis. El drac sabia que no ho estava passant gaire bé sense els seus pares. Es va arraulir al seu costat i va dormir amb ella tota la resta de la nit.
Tancats com estaven, no sabien si ja era de dia o encara no havia sortit el sol. La nena no havia passat una bona nit i ara que estava desperta no estava gaire millor. El drac li va dir que faria tot el possible per treure-la d'allà dins. La va fer amagar rere unes roques molt altes i ell es va concentrar amb els ulls clucs. Després d'un minuts de respiració lenta, obrí la boca i escopí una alenada de foc molt potent. Foc i roca es trobaren on abans hi havia la xemeneia i la boca del volcà. La roca resistia estoicament l'embat del drac i ell no desistia. Primer, la roca es va moure uns mil·límetres, potser uns centímetres; després, es va esquerdar i, per últim, va esclatar en mil bocins. La roca va cedir a la fúria del foc desbocat i la xemeneia del volcà va eixamplar-se més i més. El drac va acumular tal poder, que la el volcà no va poder suportar-la i va rebentar des de dins.
La gent de la vila i totes les masies de la vora van creure que el volcà havia entrat en erupció i se'l miraven encuriosits. Quina casualitat que just quan sepultaven el drac, el volcà decidís reviure. Però encara els encuriosí més la figura que va sortir del cràter que havia quedat on abans hi havia el volcà. Era una figura gran, forta, alada... El drac havia aconseguit escapar de l'explosió del volcà! No sabien que havia estat ell mateix qui l'havia provocat.
El drac s'apropava al poble i la gent va córrer a casa seva a tancar-se, esporuguides que el drac decidís venjar-se. Van tancar portes i finestres. Fins i tot, van tirar mantes fosques per les finestres per què no pogués veure res del que hi havia dins les cases. Però quan el drac va aterrar al mig del carrer, no va córrer ni bramar ni alenar foc ni ferum. Va quedar-se quiet mentre alguna cosa baixava per la seva esquena. Era la nena que havia desaparegut el dia anterior!
Els pares de la nena, que vivien ben a la vora, van córrer abraçar-la quan la van veure aparèixer sobre el llom del drac. No va trigar a explicar què havia passat en realitat i, llavors, no van poder fer més que creure-se-la. És clar, el drac el tenien allà davant i no havia fet res dolent. Ans el contrari, havia portat intacta la nena i, en canvi, havia destruït casa seva només per salvar-la.
Ningú sap què va passar amb aquell drac. Potser va instal·lar-se al volcà d'algun amic, potser va viatjar a un país llunyà on trobar algun volcà deshabitat. Sigui com sigui, els habitants d'aquella comarca, la Garrotxa, van construir una ermita al bell mig del cràter on hi havia hagut el volcà. Era una ermita on la gent anava a pregar, a resar o a meditar. Molts i molts anys després, quan la nena ja havia crescut, viscut i mort, la gent del poble va decidir fer-la santa, de tan bona que havia estat en vida. La nena, com us podeu imaginar, es deia Margarida. Així que a partir de llavors, tothom va conèixer aquella ermita i aquell volcà com el de Santa Margarida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada